Teatre Lliure: el menys lliure dels teatres

   El vespre del dissabte 26 de febrer, la meva
amiga i jo vam intentar veure una obra de teatre de Harold Pinter que es diu Celebració
al Teatre Lliure de Gràcia. La meva amiga va comprar les entrades per Internet,
teníem els seients 15 i 16 a la fila 4, grada A, i la funció començava a les
10. El meu fill tornava d’excursió amb patinet i després se n’anava a jugar a
bitlles com a part de la celebració de l’aniversari d’un amic i els pares de
l’amic em van assegurar que me’l tornaven a les 8. Havia de deixar el meu fill
amb la filla de la meva amiga a Mataró i, per no fer tard, vaig contractar un
taxi a Cardedeu. A les 8, el taxi era davant de casa, però no em van tornar el
meu fill fins a un quart i cinc de 9. Aquí va començar a complicar-se la cosa.
La meva amiga i jo vam agafar un tren de Mataró a Barcelona quan ja eren prop
de les 9 i, a dos quarts i mig de 10, vam anar a buscar la línia verda del
metro. El metro va trigar més de 6 minuts a venir. Aquí la cosa es va complicar
una mica més.
Vam baixar a Fontana i ens vam afanyar cap al carrer Montseny. Ja vèiem
els llums del teatre quan van tocar les 10. A les 10 i 3 minuts vam entrar al
Teatre Lliure. I llavors va ser quan la cosa es va complicar del tot.

   Un noi i una noia vestits de negre ens van
donar les entrades alhora que ens advertien que ja no es podia entrar perquè
l’obra havia començat (amb una puntualitat insòlita, despietada, pedant,
descortesa, repel.lent) i, un cop comença una obra, al Teatre Lliure ja no es
pot entrar (era el primer cop a la meva vida que tenia una entrada a la mà que
no permetia entrar, sinó només sortir). Vaig intentar exposar-los les nostres
circumstàncies personals, però allò era com voler negociar amb el conserge unes
dècimes de l’examen que t’ha suspès un catedràtic: era impossible entrar perquè
l’entrada era per l’escenari, i no podien aturar l’obra per deixar-nos entrar,
va sentenciar el noi vestit de negre. La meva amiga i jo ens miràvem,
incrèduls, i ens preguntàvem si allò formava part de l’obra, ja que, segons el
programa de mà, Pinter s’emmarca en la tradició del "teatre de
l’absurd" de Beckett, Genet i Ionesco. Vaig demanar al noi de negre si tot
era una broma i tenien la càmera oculta d’un programa de la televisió amagada
en algun lloc. Però el noi no es veia de la broma i continuava impertorbable.
Llavors vaig sotmetre a la seva consideració que, si no ens permetien entrar,
què caram n’havia de fotre, d’aquelles entrades, emmarcar-les? Ell em va dir
que no hi podia fer res, que no podríem veure l’obra, que no ens podia canviar
les entrades i que ho sentia molt, però que eren les normes de la casa.
A més, tot
allò ja ho deia l’entrada que m’acabava de donar.
Un autèntic virtuós de
l’atenció al públic. Jo, que dec tenir una visió no tan moderna dels
intercanvis comercials i la prestació de serveis (sempre que pago m’ofereixen
alguna cosa a canvi, si és que no m’han robat, i a les botigues, si no et
tornen els diners, almenys et donen un val de compra), vaig suggerir si no hi
havia alguna forma alternativa de veure l’obra, ja que érem allà. El noi de
negre, que no semblava gaire partidari de donar-me conversa ni d’imaginar
estils de vida al marge de les normes de la casa, em va dir que no. Ja em
plantejava irrompre violentament a l’escenari quan un altre noi de negre, més
simpàtic, es va oferir a programar-nos l’aparell de televisió que hi havia a
l’entrada perquè poguéssim veure l’obra, ni que fos de lluny.
Només hi havia un
petit inconvenient: no se sentien les veus.
Adonant-me que era una
obra dialogada, vaig plantejar al noi de negre simpàtic quin sentit tenia mirar
l’obra per l’aparell si no en senties els diàlegs.
Ell, tot desimbolt, em va
dir que de tant en tant els actors deixaven anar un xiscle, i que els xiscles
sí que els sentiríem.
La meva amiga i jo vam estar de seguida d’acord que
no compartíem la idea de celebració del Teatre Lliure i, entristits, vam
buscar algun lloc agradable per sopar.

   Però no ens sentíem només entristits.

   Ens sentíem humiliats, vexats, maltractats,
trepitjats, burlats, estafats, sotmesos a l’arbitrarietat predemocràtica i als
capricis genialoides d’algun exquisit i estufat renoc de la gauche divine,
la ment privilegiada del qual va tenir la idea de bomber de fer entrar el
públic per l’escenari, no sé si en un simulacre de participació com tants
altres, propis d’un model de societat que es caracteritza cada cop més pel fet
de regir-se pel principi "paga i calla" (o, en política, "vota i
calla"). No sé si hi ha uns "Amics del Teatre Lliure" amb
descomptes especials, preestrenes, col.loquis amb actors i directors i un
servei gratuït de grues i politges per despenjar-te damunt del teu seient sense
passar per l’escenari si arribes tard, però nosaltres ens acabàvem de convertir
involuntàriament en Enemics del Teatre Lliure.
Havíem perdut totes les
ganes de celebració i no ens sentíem lliures en absolut. Segons el Fabra,
lliure vol dir "que no està subjecte al domini d’altri, a un poder extern,
a una autoritat arbitrària; no constret per una obligació, deure, disciplina,
condició onerosa, etc,: que té la facultat d’obrar com vulgui, de triar per si
mateix. Una persona lliure (oposat a serf)". No, no ens
sentíem lliures, sinó precisament sotmesos a autoritats arbitràries i
condicions oneroses i abusives, i el que era més indignant de tot era que, en
una extravagant inversió de valors, havíem comprat la nostra pròpia servitud.
Perquè, efectivament, l’entrada del Teatre Lliure especificava que, un cop
començada l’obra, era potestat de l’Organització (en majúscula) permetre o no
permetre entrar al recinte, però el representant de l’Organització (el noi de
negre) no semblava disposat ni tan sols a plantejar-se aquesta disjuntiva. En
un comerç, hauríem hagut de demanar per l’amo, però qui és
"l’Organització" del Teatre Lliure? Comprar una entrada del Teatre
Lliure implica acceptar automàticament una llista de deu condicions o
obligacions; els drets ja se’ls reserva l’Organització. L’Organització té dret
a enviar-te a casa sense veure l’obra encara que hagis pagat l’entrada, a
canviar les dates, els horaris i els intèrprets de l’obra, a escorcollar-te per
comprovar que no portes objectes perillosos i a no deixar-te entrar si
considera que ets tu, l’objecte perillós, i només retorna l’import de l’entrada
en cas de "cancel.lació de l’esdeveniment", la qual cosa era de nou
una invitació a irrompre a l’escenari, organitzar un escàndol majúscul i
provocar la suspensió de l’obra. Sí, comprar una entrada al Teatre Lliure és
arriscar-te a tornar de cop a l’Edat Mitjana dels mals usos i els privilegis
senyorials i quedar-te sense drets ni llibertats, com si no hagués existit la
Revolució Francesa que ens va permetre deixar de ser súbdits i esdevenir
ciutadans. "Ho sento molt, són les normes de la casa" en realitat vol
dir "M’importes una merda, les normes de la casa també m’importen una
merda, de fet tot m’importa una merda, perquè no em paguen per ser humà ni
tenir sentiments; només sóc un engranatge, un zombi, un robot, un holograma al
servei de l’Organització programat per imposar-te les normes de la casa,
desgraciat!".
Però les normes arbitràries i estúpides no són pròpies
dels règims de llibertat, sinó de les tiranies, els totalitarismes i els
despotismes il.lustrats o idiotes, i s’han de modificar o abolir. 

   Tot això em planteja una sèrie
d’interrogants:

   1) Té sortida d’emergència, el Teatre Lliure?
(si no en té, ho sento molt, són les normes, s’ha de tancar).
Es pot
utilitzar en casos excepcionals per entrar al recinte o també passa per
l’escenari?

   2) Té llibre de reclamacions, el Teatre
Lliure?

   3) Si els Prínceps d’Astúries, Pasqual
Maragall o el Rei del Mambo (o una persona de mobilitat reduïda que es desplaça
amb grans esforços) arriben tard a una representació, també els diran "Ho
sento molt. Són les normes de la casa"?

   4) Negar "l’entrada al recinte" pel
simple fet d’arribar tres minuts tard a dos adults que no van acompanyats d’animals ferotges ni duen armes, bombes o altres objectes perillosos ni tenen
un aspecte amenaçador ni semblen disposats a menjar, fumar, beure, parlar pel
mòbil, fer fotos amb o sense flaix ni insultar els actors dins del recinte, i
que han pagat entrada (una entrada sencera, immaculada, no esmenada ni
sospitosa de falsificació ni adquirida per mitjans il.lícits) per veure un
espectacle teatral, és ètic, és lícit, s’ajusta a l’eventual codi deontològic
del Teatre Lliure i de les empreses teatrals de Catalunya i el món civilitzat?

   5) És adequat, proporcionat, oportú, just,
convenient, decent, forma part de les pràctiques desitjables en dos
representants de la imatge corporativa d’una institució tractar a baqueta,
pràcticament com delinqüents, pàries, proscrits o menors d’edat dues persones
adultes que arriben tres minuts tard i impedir-los entrar a veure un espectacle
pel qual han pagat 40 euros i han mobilitzat una quantitat important de
persones, recursos i transports públics?
És normal veure’s de cop i volta privats de tots
els drets, pagant i tot, per tres minuts de retard?
És acceptable, això o,
com dirien els polítics, "ens hi haurem d’anar acostumant"?



Comentaris tancats a Teatre Lliure: el menys lliure dels teatres

Les falses dicotomies

   Aneu amb compte amb les pirules dels venedors de motos i no perdeu mai
de vista QUI PAGA els "experts". Una típica pirula per a incauts són les
falses dicotomies. Ara que diuen que hem d’"aixecar
Catalunya" perquè sigui "millor" (però aixecar-la per a què, per
continuar pagant els ordinadors de les escoles d’Extremadura?) i que el
candidat guanyador de les eleccions, segons els diaris, té prioritats
com ara suprimir la limitació de velocitat i el departament de Medi
Ambient i fer el quart cinturó, m’he recordat d’Al Gore i de la falsa
dicotomia que denunciava en aquella imatge en què es veien dos plats
d’una balança: en un plat hi havia el planeta i en l’altre, un sac de
diners. És a dir, que segons els negacionistes (del canvi climàtic), que
afirma Gorbatxov que tenen set vegades més mitjans que els convençuts
del perill que corre el planeta i la necessitat d’emprendre accions
urgents per evitar un desastre ecològic, hem de triar entre l’economia i
el medi ambient. Però aquesta dicotomia és falsa i estúpida, perquè
sense medi ambient, com voleu que hi hagi economia? Sense medi ambient
no hi óssos polars, no hi ha tigres, però és que tampoc no hi ha vida
ni, per tant, experts, polítics ni gàngsters de cap mena. Sense medi
ambient, per entendre’ns, no existiríem ni tu ni jo ni el Barça ni
Zapatero i els 30 de la cova d’Alí Babà que va convocar l’altre dia per
prometre’ls que continuaria garantint que la majoria siguem cada dia més
pobres perquè ells puguin continuar enriquint-se impunement i sense
límits, que això és la "nova economia", oi?



Comentaris tancats a Les falses dicotomies

Breu valoració dels resultats de les eleccions

També
es podria dir "les mòmies estan més guapes calladetes", però ja hi
entraré.

Artur
Mas ha guanyat proposant "una Catalunya millor". És positiu i ningú
hi pot estar en contra. La qüestió és QUÈ VOL DIR una Catalunya millor i com
pensa arribar-hi.

Dels
sociates, a banda que els tiren ous i que conec gent d’aquest partit que em cau
molt bé, què n’haig de dir? Com que són el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, suposo que a
partir d’ara hi haurà escenes bastant truculentes, a can
sociata. Menció especial al seu pamflet "El Periódico", segons
el qual Laporta no ha sortit elegit, sinó que "s’ha colat"
al Parlament.

De
la Caramacho i el (Primo de) Rivera no en diré res. Fan xenofòbia i
espanyolisme furibund i saben que surt a compte. El moment més horrible de
la nit, però, va ser quan Anglada treia representació.
 

Del
Puigcercós, poca cosa. Els dirigents del seu partit s’ho han buscat. Han estat
deu anys perduts. Què més s’ha de dir? Que es replantegin el que s’hagin de
replantejar i bona sort. I si Carod ara vol "alçar la veu", li dic
això: LES MÒMIES ESTAN MÉS GUAPES CALLADETES.

L’Herrera
és el candidat que no agradava a ningú (i que a la porra de l’Avui atorgava 14 diputats a Ciudadanos i
cap a Laporta) però que han votat els de sempre, gent molt simpàtica però que
va una mica despistada, com Iniciativa.

El
Laporta m’hauria agradat que hagués obtingut el 14 diputats que ell mateix es
donava a la porra de l’Avui,
entre altres coses perquè potser hauria sortit elegit el Camardons i
llavors SÍ QUE HAURÍEM ESTAT INDEPENDENTS. 4 és poc, però no està malament,
tenint en compte que tenien TOTS ELS MITJANS EN CONTRA i que, si en parlaven,
era per ridiculitzar Laporta o dir-ne coses impresentables. Si el pitjor moment
de la nit per a mi va ser quan Anglada (Plataforma per Catalunya, partit
xenòfob, ho dic per als despistats) treia representació, EL MOMENT MÉS BONIC VA
SER VEURE JOSEP GUIA, EL NOSTRE JOSEP GUIA, PER FI CELEBRANT UNA VICTÒRIA!!!

El
doctor Carretero no fa valoracions sobre els seus resultats. Per què n’haig de
fer jo?

 



Comentaris tancats a Breu valoració dels resultats de les eleccions

Breu valoració dels resultats de les eleccions



Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4





També
es podria dir "les mòmies estan més guapes calladetes", però ja hi
entraré.

Artur
Mas ha guanyat proposant "una Catalunya millor". És positiu i ningú
hi pot estar en contra. La qüestió és QUÈ VOL DIR una Catalunya millor i com
pensa arribar-hi.

Dels
sociates, a banda que els tiren ous i que conec gent d’aquest partit que em cau
molt bé, què n’haig de dir? Com que són el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, suposo que a
partir d’ara hi haurà escenes bastant truculentes, a can
sociata. Menció especial al seu pamflet "El Periódico", segons
el qual Laporta no ha sortit elegit, sinó que "s’ha colat"
al Parlament.

De
la Caramacho i el (Primo de) Rivera no en diré res. Fan xenofòbia i
espanyolisme furibund i saben que surt a compte. El moment més horrible de
la nit, però, va ser quan Anglada treia representació.
 

Del
Puigcercós, poca cosa. Els dirigents del seu partit s’ho han buscat. Han estat
deu anys perduts. Què més s’ha de dir? Que es replantegin el que s’hagin de
replantejar i bona sort. I si Carod ara vol "alçar la veu", li dic
això: LES MÒMIES ESTAN MÉS GUAPES CALLADETES.

L’Herrera
és el candidat que no agradava a ningú (i que a la Porra de l’Avui atorgava 14 diputats a Ciudadanos i
cap a Laporta) però que han votat els de sempre, gent molt simpàtica però que
va una mica despistada, com Iniciativa.

El
Laporta m’hauria agradat que hagués obtingut el 14 diputats que ell mateix es
donava a la porra de l’Avui,
entre altres coses perquè potser hauria sortit elegit el Camardons i
llavors SÍ QUE HAURÍEM ESTAT INDEPENDENTS. 4 és poc, però no està malament,
tenint en compte que tenien TOTS ELS MITJANS EN CONTRA i que, si en parlaven,
era per ridiculitzar Laporta o dir-ne coses impresentables. Si el pitjor moment
de la nit per a mi va ser quan Anglada (Plataforma per Catalunya, partit
xenòfob, ho dic per als despistats) treia representació, EL MOMENT MÉS BONIC VA
SER VEURE JOSEP GUIA, EL NOSTRE JOSEP GUIA, PER FI CELEBRANT UNA VICTÒRIA!!!

El
doctor Carretero no fa valoracions sobre els seus resultats. Per què n’haig de
fer jo?

 

Comentaris tancats a Breu valoració dels resultats de les eleccions

Estampes colonials




   Burgos i Salamanca eren les ciutats dels
ministeris de Franco en plena guerra, les nines dels ulls de la sanguinària
màquina repressiva dels feixistes. Salamanca com a metàfora. L’enfrontament entre Unamuno i Millán Astray
és per a nosaltres una anècdota gairebé irrellevant. "Venceréis pero no
convenceréis
" va tenir conseqüències desastroses, però les dues
Espanyes tenen una cosa en comú: ens odien i busquen exterminar-nos, per bé que
amb mètodes diferents, l’una amb la Inquisició i l’altra, amb la pèrfida i il.lustrada
maquinària jacobina. L’estampa sòrdida dels Germans Malasombra, com Judes del
segle xxi, carregant l’obra que el
seu pare va salvar de les urpes de Franco jugant-se la vida. L’havien de dur
ells, personalment, al maleter del cotxe, perquè així encara resultava més
degradant. Estampes colonials: Espanya s’emporta el nostre patrimoni (robat o
pagat amb els nostres diners, quina diferència hi ha, en el fons?), ens envia
els seus negres de les pasteres, d’amagat, amb avions del ministeri de Defensa,
i ens vol enviar la merda de totes les seves centrals nuclears; allarga els
vols intercontinentals del Barça; atura a la frontera un carregament
d’ulleres bicolors perquè la TV3 no pugui emetre una pel.lícula en tres dimensions abans que la Televisió Espanyola; construeix, amb retard i malament, línies
d’alta velocitat que no ens connecten amb el món, sinó amb la seva capital;
organitza campanyes per impedir que Disneyworld Europa s’instal.li a casa
nostra i aquí en teniu el resultat: ara si volem veure Mickey Mouse i companyia
ens cal anar a París. Etcètera.

   I per acabar, tres preguntes:

   1) Qui és el responsable (o irresponsable)
que, a partir d’ara, no es pugui veure el Canal 33 a les Illes?    

   2) Fins quan subsistirà el paradís feixista
al País Valencià?

   3) Publicacions tan pestilents com el
Triangle, perquè no es deixen estar de romanços i es diuen, directament, el
Tripartit?

Comentaris tancats a Estampes colonials

La dignitat de Catalunya

   Tot el rebombori i l’"escàndol" dels qui ara corren per tornar a
fer-nos creure que representen la "dignitat de Catalunya" (molts corren
purament per salvar el cul i la poltrona) no aturarà el veritable
rebombori que es prepara a partir del 13-D. Com tenen fetge de tornar a
venir-nos amb la cançoneta de l’"Espanya plural", que no veuen que ja
fa plorar? "Escolta Espanya", ploriquegen i, mentrestant, Espanya vinga
bramar. Espanya és aquesta cosa que manté suposats arxius històrics que
en realitat són magatzems plens de rates on es malmeten documents
robats que es van utilitzar amb fins repressius. Espanya és la "Real
Academia de Bellas Artes de San Fernando" (això sí, rimbombantes,
tant com vulguis), que té el plànol original de l’Eixample de Cerdà i
fins fa quatre dies no tenia ni idea de què caram era aquell paperot i,
quan des d’aquí, el demanen per a una exposició (jo em pregunto: i què
hi fa, allà?), no hi ha manera que el "cedeixin".
   
Aquests que ara reclamen dignitat l’únic que fan és intentar "reconduir
la desafecció envers Espanya" (no ho deia ahir el Cuní?), però el
paradigma polític està canviant ràpidament i ben aviat en veurem
resultats tangibles. Cada cop hi ha més gent (gent coneguda, amb
càrrecs, mediàtica, etc.) que "surt de l’armari", es declara
independentista i exigeix la recuperació pacífica de les llibertats que
ens van robar per les armes. Això sí que és dignitat! La dignitat de Catalunya ja fa anys i panys que no la
representen la majoria dels polítics apoltronats (o "pragmàtics") i els
seus corifeus (que representen altres coses), sinó molta gent que
treballa a l’ombra del silenci sistemàtic dels mitjans.
   
I, pel que fa als federalistes, jo els continuo preguntant: es pot
saber amb qui es volen federar? Perquè dues nacions o més es puguin
federar, cal que totes les nacions en qüestió ho desitgin. Jo no sé si
pensen en un "federalisme" del tipus "federació catalana del PSOE" o si
viuen de records atàvics de la corona catalano-aragonesa (que allò sí
que era una federació d’estats). Com diu López Tena, el federalisme no
és una alternativa, perquè no té possibilitats reals. Les úniques
alternatives són dues: o assimilació (i d’aquí a uns quants anys no
vull saber on seríem en el rànquing internacional de qualitat de vida)
o independència.
   
Per a mi la gran notícia d’avui no ha estat el "famós" editorial, sinó
la descoberta que la tomba de Pere el Gran no va ser saquejada. M’he
emocionat i tot en saber que el nostre gran rei no va patir la
"desamortización de Mendizábal", una barbaritat més d’un estat que no
hauria d’haver existit mai.

Comentaris tancats a La dignitat de Catalunya

Què li passa a l'”Avui”?

   Sí, què li passa a l’Avui i, per extensió, als mitjans de comunicació i, per extensió, al país? Bé, comencem per l’Avui: el llegeixo des del principi, tot i que ha tingut èpoques horroroses, com quan sortia cada dia Pujol a la portada i les informacions independentistes les havies d’anar a buscar al Diari de Barcelona, però durant els anys de Vicent Sanchis, que devia fer molts equilibris, s’hi van publicar coses acceptables. Per cert, és veritat que el van fer fora perquè no agradava a Montilla o només es tracta d’una llegenda urbana? Des que ja no n’és el director, el diari ha iniciat una deriva (o, simplement, va a la deriva?) que no sé cap on el portarà. Segueix la pràctica d’orientar-se segons d’on bufa al vent o, com diuen alguns, cada cop es torna més espanyolista i prosociata? La tendència general a la degradació i estupidització creixent dels mitjans ens ha dut a acceptar sovint com una molèstia inevitable (com ho són la calor i les mosques a l’estiu) la conyeta sistemàtica a l’hora de tocar certs temes, la desaparició misteriosa de comunicadors incòmodes o certes "informacions" clamorosament manipulades o impresentables, com la d’un individu que, en un article ple  de comentaris mofetes sense gràcia, va "informar" a l’Avui que Carretero no era a la concentració independentista del 27 de juny (sí que hi era, però el diari no va rectificar, en to desmenjat, fins al 5 de juliol). Qui hi mana, ara mateix, al diari? Qui hi mou els fils? Es convertirà en una víctima més de la malèvola Lliga Anticrosta, que vol enfonsar-lo com ha fet amb Catalunya Ràdio?
   Ahir, per exemple, a la secció dels semàfors, sortia castigat amb un semàfor vermell el president Laporta, i després d’un titolet que em sembla que era "A cadascú el que li toca", el perpetrador del comentari recomanava (ordenava?) a Laporta (que havia criticat l’acord de finançament a la presentació d’un llibre) que no es fiqués en política i es cuidés dels seus assumptes. Vejam, això em sembla molt greu, perquè no té res a veure amb una mínima cultura democràtica regida per principis elementals com el respecte a la llibertat d’expressió, però em genera moltes preguntes. En primer lloc: la secció dels semàfors representa l’opinió del diari? Del director del diari? Del consell de redacció? De l’accionista majoritari? Del president de l’Espanyol? I en segon lloc: si al president del Barça (o a qualsevol altre ciutadà) no li toca parlar de política, a qui li toca? Als polítics, que es posen davant d’un faristol i ens dirigeixen llarguíssims discursos triomfalistes retransmesos en directe pel Telenotícies de "la nostra"? Als mateixos Telenotícies, que es dediquen a l’autobombo més sorollós dels ÈXITS ESPECTACULARS dels nostres MAGNÍFICS POLÍTICS, perquè quedem convençuts que tot va de meravella i els tornem a votar? El que hi ha en el fons del debat, per tant, és la llibertat d’expressió i, per extensió, la democràcia, i finalment: el cansament d’uns polítics i una manera de fer política que ens ha portat a la situació actual  i les ganes de canviar-la, perquè no ens continuïn prenent per idiotes. 

Comentaris tancats a Què li passa a l'”Avui”?

El Tour de France

   El Tour de France ja ha passat per Cardedeu. Semblava que vinguessin els Reis de l’Orient o Mr. Marshall. Per no posar-me rondinaire, com que és dijous, me n’he anat a menjar arròs en un restaurant. És un luxe no gaire car que em permeto de vegades. El Tour de France és un luxe molt més car que només es poden permetre les nacions amb grandeur. Tornem a repassar què és la grandeur. Grandeur és Lluís XIV, Versalles, Mururoa, envair un país veí com si fossis Napoleó però amb bicicletes i parlar als aborígens en la teva llengua, perquè és l’única que saps i perquè és la llengua de la raó i la liberté. Han tallat la carretera i tots els bars i restaurants han tret taules a fora i la gent s’ha arrenglerat per veure el gran esdeveniment. Durant dues hores llargues han passat vehicles publicitaris, hi havia ninots gegantins, coloraines, noies guapes, caramels, de tant en tant els francesos han xampurrejat una mica de castellà, català no, tot i que semblava que sabien que existia. No ens han tirat cacauets, però tot plegat era com un gran circ. La gent estava il.lusionada. Jo també. Al capdavall, m’han portat al costat de casa el Tour que jo seguia cada estiu durant la meva infantesa, quan també comprava L’automobile per estar al cas de les novetats del Saló de París. La grandeur de França i d’Europa ens fascinava, ens hi emmirallàvem. Com ha canviat tot, des d’aleshores! Ara sabem que, per gaudir d’aquesta grandeur, per ser complets, per desenvolupar-nos, per decidir, per aspirar a la realització personal i a la felicitat del programa dels il.lustrats, per sortir de la presó, de la sala d’espera de l’aeroport, de la presa de pèl, del coitus interruptus permanent, de l’etern lament sense alternatives, hem de ser com ells, hem de ser lliures, hem de ser Estat, encara que n’hi hagi que no tenen grandeur ni disposant d’un Estat, com la Rosa Díez.

Comentaris tancats a El Tour de France

Viure en castellà a Catalunya

    Diu que va dir la Rosa Díez (no em feu dir qui és la Rosa Díez i, encara menys, qualificar-la) en una entrevista a l’Avui que, a Catalunya, hauria de ser possible viure-hi en castellà, i torna a insistir amb les propostes d’escolarització pròpies d’un règim d’apartheid. Davant d’unes declaracions d’aquesta naturalesa, un es fa moltes preguntes. La primera: de quin planeta ha caigut aquesta dona? La segona: quin percentatge de mala llet i ignorància es reparteixen la composició molecular d’aquesta dona? Perquè, gràcies a la feina feta per antecessors seus amb una composició molecular semblant, a Catalunya es pot viure perfectament en castellà, el que no es pot fer és viure-hi tan còmodament en català, ni veure-hi Disney Channel en català, ni estalviar-se de tant en tant agressions o vexacions diverses per parlar català malgrat que el català, com fa sospitar la seva denominació, és la llengua de Catalunya i el castellà, la llengua de Castella. I per què no es pot viure també perfectament en castellà a Anglaterra o a la Xina? Doncs perquè ni a Anglaterra ni a la Xina no van desfilar triomfalment les tropes franquistes. Allà es fan altres preguntes: es pot viure perfectament en xinès al Tibet? Es pot viure en anglès a Escòcia? Etcètera.

Comentaris tancats a Viure en castellà a Catalunya

Pujol, nihilista

    Diu Jordi Pujol en unes declaracions que publica oportunament l’Avui d’avui, que "comprèn" l’independentisme, però que "no té sortida". La gràcia, però, com remarca ell mateix, és que el dependentisme tampoc no té sortida. Per tant, hem de deduir que Pujol s’ha decantat pel nihilisme, pel no future, i ens el trobarem qualsevol dia per Queralbs amb cadenes, pírcings i una samarreta que dirà "FUCK YOU". A més, la "notícia" de fons no són les declaracions de Pujol que l’Avui destaca, sinó el fet que avui, a les cinc de la tarda, els independentistes ens manifestarem a l’Arc de Triomf i ens plantarem davant del Parlament per començar a construir un present i un futur dignes del nostre passat. Com va dir Joan Sales: "Els catalans fa cinc-cents anys que fem l’imbècil, i el que hem de fer no és deixar de ser catalans, sinó deixar de ser imbècils".

Comentaris tancats a Pujol, nihilista