El vespre del dissabte 26 de febrer, la meva
amiga i jo vam intentar veure una obra de teatre de Harold Pinter que es diu Celebració
al Teatre Lliure de Gràcia. La meva amiga va comprar les entrades per Internet,
teníem els seients 15 i 16 a la fila 4, grada A, i la funció començava a les
10. El meu fill tornava d’excursió amb patinet i després se n’anava a jugar a
bitlles com a part de la celebració de l’aniversari d’un amic i els pares de
l’amic em van assegurar que me’l tornaven a les 8. Havia de deixar el meu fill
amb la filla de la meva amiga a Mataró i, per no fer tard, vaig contractar un
taxi a Cardedeu. A les 8, el taxi era davant de casa, però no em van tornar el
meu fill fins a un quart i cinc de 9. Aquí va començar a complicar-se la cosa.
La meva amiga i jo vam agafar un tren de Mataró a Barcelona quan ja eren prop
de les 9 i, a dos quarts i mig de 10, vam anar a buscar la línia verda del
metro. El metro va trigar més de 6 minuts a venir. Aquí la cosa es va complicar
una mica més. Vam baixar a Fontana i ens vam afanyar cap al carrer Montseny. Ja vèiem
els llums del teatre quan van tocar les 10. A les 10 i 3 minuts vam entrar al
Teatre Lliure. I llavors va ser quan la cosa es va complicar del tot.
Un noi i una noia vestits de negre ens van
donar les entrades alhora que ens advertien que ja no es podia entrar perquè
l’obra havia començat (amb una puntualitat insòlita, despietada, pedant,
descortesa, repel.lent) i, un cop comença una obra, al Teatre Lliure ja no es
pot entrar (era el primer cop a la meva vida que tenia una entrada a la mà que
no permetia entrar, sinó només sortir). Vaig intentar exposar-los les nostres
circumstàncies personals, però allò era com voler negociar amb el conserge unes
dècimes de l’examen que t’ha suspès un catedràtic: era impossible entrar perquè
l’entrada era per l’escenari, i no podien aturar l’obra per deixar-nos entrar,
va sentenciar el noi vestit de negre. La meva amiga i jo ens miràvem,
incrèduls, i ens preguntàvem si allò formava part de l’obra, ja que, segons el
programa de mà, Pinter s’emmarca en la tradició del "teatre de
l’absurd" de Beckett, Genet i Ionesco. Vaig demanar al noi de negre si tot
era una broma i tenien la càmera oculta d’un programa de la televisió amagada
en algun lloc. Però el noi no es veia de la broma i continuava impertorbable.
Llavors vaig sotmetre a la seva consideració que, si no ens permetien entrar,
què caram n’havia de fotre, d’aquelles entrades, emmarcar-les? Ell em va dir
que no hi podia fer res, que no podríem veure l’obra, que no ens podia canviar
les entrades i que ho sentia molt, però que eren les normes de la casa. A més, tot
allò ja ho deia l’entrada que m’acabava de donar. Un autèntic virtuós de
l’atenció al públic. Jo, que dec tenir una visió no tan moderna dels
intercanvis comercials i la prestació de serveis (sempre que pago m’ofereixen
alguna cosa a canvi, si és que no m’han robat, i a les botigues, si no et
tornen els diners, almenys et donen un val de compra), vaig suggerir si no hi
havia alguna forma alternativa de veure l’obra, ja que érem allà. El noi de
negre, que no semblava gaire partidari de donar-me conversa ni d’imaginar
estils de vida al marge de les normes de la casa, em va dir que no. Ja em
plantejava irrompre violentament a l’escenari quan un altre noi de negre, més
simpàtic, es va oferir a programar-nos l’aparell de televisió que hi havia a
l’entrada perquè poguéssim veure l’obra, ni que fos de lluny. Només hi havia un
petit inconvenient: no se sentien les veus. Adonant-me que era una
obra dialogada, vaig plantejar al noi de negre simpàtic quin sentit tenia mirar
l’obra per l’aparell si no en senties els diàlegs. Ell, tot desimbolt, em va
dir que de tant en tant els actors deixaven anar un xiscle, i que els xiscles
sí que els sentiríem. La meva amiga i jo vam estar de seguida d’acord que
no compartíem la idea de celebració del Teatre Lliure i, entristits, vam
buscar algun lloc agradable per sopar.
Però no ens sentíem només entristits.
Ens sentíem humiliats, vexats, maltractats,
trepitjats, burlats, estafats, sotmesos a l’arbitrarietat predemocràtica i als
capricis genialoides d’algun exquisit i estufat renoc de la gauche divine,
la ment privilegiada del qual va tenir la idea de bomber de fer entrar el
públic per l’escenari, no sé si en un simulacre de participació com tants
altres, propis d’un model de societat que es caracteritza cada cop més pel fet
de regir-se pel principi "paga i calla" (o, en política, "vota i
calla"). No sé si hi ha uns "Amics del Teatre Lliure" amb
descomptes especials, preestrenes, col.loquis amb actors i directors i un
servei gratuït de grues i politges per despenjar-te damunt del teu seient sense
passar per l’escenari si arribes tard, però nosaltres ens acabàvem de convertir
involuntàriament en Enemics del Teatre Lliure. Havíem perdut totes les
ganes de celebració i no ens sentíem lliures en absolut. Segons el Fabra,
lliure vol dir "que no està subjecte al domini d’altri, a un poder extern,
a una autoritat arbitrària; no constret per una obligació, deure, disciplina,
condició onerosa, etc,: que té la facultat d’obrar com vulgui, de triar per si
mateix. Una persona lliure (oposat a serf)". No, no ens
sentíem lliures, sinó precisament sotmesos a autoritats arbitràries i
condicions oneroses i abusives, i el que era més indignant de tot era que, en
una extravagant inversió de valors, havíem comprat la nostra pròpia servitud.
Perquè, efectivament, l’entrada del Teatre Lliure especificava que, un cop
començada l’obra, era potestat de l’Organització (en majúscula) permetre o no
permetre entrar al recinte, però el representant de l’Organització (el noi de
negre) no semblava disposat ni tan sols a plantejar-se aquesta disjuntiva. En
un comerç, hauríem hagut de demanar per l’amo, però qui és
"l’Organització" del Teatre Lliure? Comprar una entrada del Teatre
Lliure implica acceptar automàticament una llista de deu condicions o
obligacions; els drets ja se’ls reserva l’Organització. L’Organització té dret
a enviar-te a casa sense veure l’obra encara que hagis pagat l’entrada, a
canviar les dates, els horaris i els intèrprets de l’obra, a escorcollar-te per
comprovar que no portes objectes perillosos i a no deixar-te entrar si
considera que ets tu, l’objecte perillós, i només retorna l’import de l’entrada
en cas de "cancel.lació de l’esdeveniment", la qual cosa era de nou
una invitació a irrompre a l’escenari, organitzar un escàndol majúscul i
provocar la suspensió de l’obra. Sí, comprar una entrada al Teatre Lliure és
arriscar-te a tornar de cop a l’Edat Mitjana dels mals usos i els privilegis
senyorials i quedar-te sense drets ni llibertats, com si no hagués existit la
Revolució Francesa que ens va permetre deixar de ser súbdits i esdevenir
ciutadans. "Ho sento molt, són les normes de la casa" en realitat vol
dir "M’importes una merda, les normes de la casa també m’importen una
merda, de fet tot m’importa una merda, perquè no em paguen per ser humà ni
tenir sentiments; només sóc un engranatge, un zombi, un robot, un holograma al
servei de l’Organització programat per imposar-te les normes de la casa,
desgraciat!". Però les normes arbitràries i estúpides no són pròpies
dels règims de llibertat, sinó de les tiranies, els totalitarismes i els
despotismes il.lustrats o idiotes, i s’han de modificar o abolir.
Tot això em planteja una sèrie
d’interrogants:
1) Té sortida d’emergència, el Teatre Lliure?
(si no en té, ho sento molt, són les normes, s’ha de tancar). Es pot
utilitzar en casos excepcionals per entrar al recinte o també passa per
l’escenari?
2) Té llibre de reclamacions, el Teatre
Lliure?
3) Si els Prínceps d’Astúries, Pasqual
Maragall o el Rei del Mambo (o una persona de mobilitat reduïda que es desplaça
amb grans esforços) arriben tard a una representació, també els diran "Ho
sento molt. Són les normes de la casa"?
4) Negar "l’entrada al recinte" pel
simple fet d’arribar tres minuts tard a dos adults que no van acompanyats d’animals ferotges ni duen armes, bombes o altres objectes perillosos ni tenen
un aspecte amenaçador ni semblen disposats a menjar, fumar, beure, parlar pel
mòbil, fer fotos amb o sense flaix ni insultar els actors dins del recinte, i
que han pagat entrada (una entrada sencera, immaculada, no esmenada ni
sospitosa de falsificació ni adquirida per mitjans il.lícits) per veure un
espectacle teatral, és ètic, és lícit, s’ajusta a l’eventual codi deontològic
del Teatre Lliure i de les empreses teatrals de Catalunya i el món civilitzat?
5) És adequat, proporcionat, oportú, just,
convenient, decent, forma part de les pràctiques desitjables en dos
representants de la imatge corporativa d’una institució tractar a baqueta,
pràcticament com delinqüents, pàries, proscrits o menors d’edat dues persones
adultes que arriben tres minuts tard i impedir-los entrar a veure un espectacle
pel qual han pagat 40 euros i han mobilitzat una quantitat important de
persones, recursos i transports públics? És normal veure’s de cop i volta privats de tots
els drets, pagant i tot, per tres minuts de retard? És acceptable, això o,
com dirien els polítics, "ens hi haurem d’anar acostumant"?
