El nyèbit

  El
nyèbit és la traducció mítica de mi mateix, l’evocació literària d’un “viatge
de l’heroi” inacabat, i la maledicció del
nyèbit és trobar-me, de cop i volta, vivint l’experiència del personatge, com
va haver-hi companys de l’Aula de Lletres que van patir altres circumstàncies
dramàtiques que, en principi, només eren
una ficció literària. A les rondalles, mites i llegendes (i a la vida, dins
l’úter matern), hi ha un estat inicial d’equilibri, pau i felicitat que es
trenca per obligar l’heroi a fer un llarg i perillós itinerari que comença de
manera abrupta i cruenta i s’acaba amb la mort. Si, pel camí, s’ha reconegut i
ha retrobat la pau (una pau guanyada, apresa, madurada), millor per a ell. La maledicció del nyèbit és haver conegut
de primera mà, després de descriure-la amb imaginació i documentant-me, la
urpada o l’amenaça de la urpada terrorífica de la misèria i la destrucció total
de qualsevol entorn segur, la pèrdua del niu, el casal i el solar, l’arribada
sorprenent de l’hivern de la necessitat per a la cigala desprevinguda que no es
creia que, després de la primavera de somnis i l’estiu d’abundor, poguessin venir estacions inhòspites de precarietat i intempèrie. Això li va passar al
nyèbit que sóc jo: la vida em va mostrar un rostre que desconeixia, el
sofriment, la decrepitud, la malaltia, la vellesa, la mort, la fragilitat
humana, la devastació de l’amargura gravada en un rostre ullerós i demacrat
pels anys i la por permanent de caure en l’abisme degradant de la indigència,
un rostre, en fi, que no estava per a bromes. I aquesta màscara horrible d’un
déu que fins fa poc desconeixia i que, tot i haver-se manifestat puntualment,
jo era incapaç de veure, ara la tinc desada en un calaix dins meu que obro de
tant en tant per mirar-me-la amb respecte i una certa tremolor de cames, i
penso que som tots com nens perduts necessitats de companyia i altres coses ben
senzilles, i no sé gaire què fer-ne, a banda de procurar que no em destrueixi
la por de la por que em fa i tenir els ulls sempre oberts a la bellesa de la
vida que ens envolta i ens anima, des dels núvols que no són més que vapor, una
cosa invisible i, en canvi, juguen i recreen paisatges, batalles, meravelloses revoltes populars i horitzons
corprenedors plens de contrastos violents i subtils que esclaten com simfonies
de Beethoven i s’escolen com delicades partitures de Satie amb una simple alternança de
blancs i grisos, fins al somrís sorneguer d’un vell, i llavors em torno a
preguntar: hem d’estar sempre tristos? Perquè el rovell, el fang, les mans
sarmentoses i clivellades pel lleixiu, els fronts arrugats sense remei, el
cinisme dels polítics, l’horror de l’estació de Sants i els mòduls de la
terminal d’autobusos i la noia pobra, malalta i penjada a qui he donat cinc
euros aquest matí no ens han de fer perdre de vista l’amor i la bellesa que hi ha
en tot, que som petits sortidors als quals només cal obrir l’aixeta i que la
sensibilitat i la consciència valen la pena si no volem ser porcs a qui cap
perla no aprofita ni ànimes estèrils i voraces com deserts, que s’empassen tota
l’aigua i no se’n treu res.

Tweet

    L’altre dia la Mercè Masnou
em va entrevistar per a Ràdio Mataró i Ràdio els Hostalets de Balenyà, em
sembla que em va dir, des de la seva unitat mòbil del jardí de l’Ateneu
Barcelonès. Aquest cop no va venir ningú a instar-me a
abandonar aquell espai reservat per als socis, perquè hi ha una estranya butlla
o immunitat que permet als mitjans de comunicació accedir a aquells indrets
paradisíacs sense que l’Oriol Bohigas els atiï cap conserge. Em preguntava què
devia voler la Mercè Masnou d’un escriptor que no és mediàtic ni bestseller ni
friqui ni "inclassificable" ni res, perquè és com si no existís i, en
preguntar-me pel Nyèbit, se’m va acudir que podria aprofitar per a parlar de la
maledicció d’El nyèbit, però no vam tenir temps ni ocasió, perquè
ens vam estar els tres quarts d’hora de què disposàvem saltant d’un tema a un
altre.

   Bé, doncs em parlo aquí i ara: la maledicció d’El
nyèbit és el que m’ha passat a mi i consisteix en les circumstàncies que
tot seguit explicaré. Quan vaig escriure i aconseguir que em publiquessin
aquesta novel.la, vaig pensar: ara sí, ara veuràs, però no va ser que sí ni
vaig veure gran cosa. Qui sap què
m’imaginava! Que els editors volen vendre bons llibres? (Encara que soni
presumptuós, sé que el meu és un bon llibre). Que procuren donar la
màxima promoció als llibres que editen? Que em podria comprar una casa amb els diners que en trauria? Que ja no
hauria de patir més per res i tot seria bufar i fer ampolles i podria crear
lliurement i viure a la lluna i em pagarien per ser tan meravellós i original? El
dia de la presentació, amb el grup Nyèbit, uns altres despistats com jo,
l’editor va dir, solemnement, que la novel.la seria "un llibre de
culte". Què vol dir un llibre de culte? Introbable? Jo aleshores era molt
ingenu (i encara ho sóc, però una mica menys). La novel.la va rebre premis,
bones crítiques, va arribar Frankfurt (El nyèbit, tan viatger, no hi va
ser convidat), i ara està més o menys descatalogat (no ho deuen saber ni al
grup editorial). Però el pitjor de tot és que, com el nyèbit, encara no sé que
seré quan sigui gran, i el pitjor del pitjor de tot és que, sabent-ho o no,
resulta que m’he despistat fins a tal punt que ja sóc gran i m’haig de decidir.
Potser està bé i tot: si aprenc a decidir i treballar amb la realitat (sigui el
que sigui), en comptes de sortir volant amb globus, podré influir-hi i,
partint de mi mateix i les meves circumstàncies personals, anar abraçant àmbits
més extensos, ambiciosos i col.lectius, no pas jo sol, sinó amb l’entranyable
companyia d’altres nyèbits despistats i inconformistes com jo que, no se sap
ben bé per quin motiu (hi ha un Déu que protegeix els encantats, com deia Hans
Fallada?), vagin on vagin, sempre emboliquen la troca però, al final, no se sap ben bé com, sempre se’n surten.

Tweet

Aquest matí, mentre m’afaitava, he sentit
les notícies de la ràdio i no m’ho podia creure: resulta que, de cop i volta,
Cardedeu és notícia i surt als mapes i, des d’Extremadura, Granada i no sé
quants racons d’aquesta Espanya que els pocavergonyes de sempre volen mantenir
profunda arriben amenaces de mort a un regidor del PP de l’ajuntament de
Cardedeu que ha presentat ni més ni menys que una moció a favor de
l’autodeterminació (i miro el calendari i comprovo que no és el dia dels
Innocents). El senyor Preñanosa avui estava de molt mal humor, perquè el seu
telèfon treia fum i ja li havien dit de tot, i els qui abans li pintaven dianes
a la façana avui el consideren un heroi. Jo no sé què pensar-ne, no el conec prou, però estic convençut que defensar
el dret d’autodeterminació marca una línia divisòria entre la democràcia i una
altra cosa, i aquest matí se m’ha acudit anomenar-la, potser amb un punt de
frivolitat una mica periodística, "línia Preñanosa", la que permet
establir qui és demòcrata i qui és una altra cosa. Són una altra cosa, per
exemple, els partits nacionalistes espanyols que ara es repartiran el poder al
País Basc després d’un pacte esperpèntic sorgit d’una aritmètica parlamentària
que només ha estat possible il.legalitzant partits i tapant la boca a més de
cent mil ciutadans. I tot això ho fan "los demócratas". És una
altra cosa mantenir escanyada i penjant del fil d’una sentència i d’un
finançament tota una nació que, segons l’Arcadi Espada, no és una nació perquè
no té Estat (de vegades, als cínics se’ls entén tot!). Et prendrem la paraula,
Arcadi, i mirarem de solucionar aquest petit problema semàntic que cada dia ens
mostra de manera més clara la ganyota sarcàstica del colonialisme, que es basa
per definició en la desigualtat (i, sense igualtat, tampoc hi ha democràcia).
Aneu dient-los defiende tu lengua, "ciutadans", que per
arribar a final de mes se l’hauran de menjar, la seva llengua, al pas que anem!
Aquest any en farà vint que va caure el Mur que tothom creia inamovible. Doncs
ben aviat en cauran d’altres i, si cal, ja els clavarem una empenteta.    

Tweet

Ja poden dir el que vulguin des de l’Avui, que va ser molt bonic (o molt ridícul, segons les fonts), però que no
serveix de res, que només érem 2000 (Guardans dixit, per què no se’l guarden d’una vegada?), o altres comentaris
desmenjats amb la ganyota de sempre. Però nosaltres, endavant! Qui ens pararà? Ara
es tracta de continuar amb el “pla previst”, oi? Com es diu? Revolució? A mi,
si em deixen triar, prefereixo les de vellut, tenen més bon tacte que els
vidres trencats i els morts i la destrucció de coses i persones que, quan se’n
van, no tornen. No em vull posar sentimental. Brussel.les va estar bé per
fer-nos veure i per ventilar-nos, per sortir de la cofurna, per escampar la
boira i les estelades i dir, no solament, SOM AQUÍ, sinó també: SER CATALANS ÉS
LA NOSTRA MANERA DE SER EUROPEUS, i per això no necessitem intermediaris tan
ineptes i malintencionats com els que tenim. Que de què més va servir? Ens va
permetre gaudir de la nostra mútua companyia, conèixer-nos, fer el tanoca i retratar-nos amb el Manneken Pis, comprar xocolata, perdre’ns, retrobar-nos, passar més d’una hora buscant un museu de música que teníem davant dels nassos, buscar el cafè de la Grande Place on Karl Marx va escriure El capital, adonar-nos de la
importància que té saber assaborir un sopar, unes cerveses i unes bromes
compartides, del gran triomf que representa estar junts i POSAR-NOS D’ACORD SOBRE
EL LLOC ON ANIREM A SOPAR (com hem d’aconseguir la independència si no aconseguim ni entendre’ns sobre el lloc on volem sopar?). I, si no hi ha manera i uns quants volen anar a
sopar a un altre lloc i algú s’emprenya, no convertir-nos, els dos grups –o tres, o els que
siguin- en oficialistes i dissidents i enemics irreconciliables. La unitat ens farà forts, però ens hi hem
d’anar acostumant (A LA UNITAT, A LA FORÇA) i, encara que ens adonem que el camí no és fàcil, ser
conscients també del nostre entusiasme i les nostres ganes
de recórrer aquest camí. I ara, agafeu-vos, que vénen un parell de cites:

• “Hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer”.
• “Més que un nacionalisme català [el moviment nacional de
  Catalunya] ha de ser una forma concreta de nacionalisme europeu".
  

(Que de qui són? D’un
activista que es deia –i es diu- Jordi Pujol).

Tweet

* La gran
contribució de França a la història de la Grans Mentides és haver associat la
causa de la llibertat a l’expansió colonialista de la nació francesa.
Cinc-cents quaranta-quatre mil quilòmetres quadrats de desoladora devastació
francòfona: mateu-los tots, que Déu ja triarà els seus; soyez propre, parlez
français; el patois només serveix per a parlar amb les vaques.
L’ideal del Corte Inglés (que et puguis sentir com a la metròpoli vagis al centre
que vagis) elevat a la màxima potència.  

* Entre tenir tot un Estat en contra i gaudir
de tots els beneficis de tenir-ne un a favor, perquè és el meu, com voleu que
dubti?

* Una de les coses més emocionants i
meravelloses que pots fer en aquesta vida és posar el teu capital humà a la
disposició d’una causa noble, com treballar per una revolució sense víctimes,
sense pocavergonyes que se n’aprofitin, que canviï radicalment una situació
profundament injusta per una vida més lliure i satisfactòria en què tothom
pugui realitzar plenament les seves capacitats.

Tweet

Espero que Guardiola tingui
un bon remei per a la tremolor de cames. No és molt normal que li passi a un
equip que té un avantatge de deu punts respecte del segon classificat, però sí
que ho és quan hi ha antecedents tràgics i fantasmes de tota mena i, en aquest
país, de tragèdies i de fantasmes, no ens en falten. Les tragèdies, ja les
coneixeu: 1714, 1939, les lligues regalades al Madrid, el tripartit, etcètera.
Els fantasmes són, en primer lloc, la POR (que té a veure directament amb les
tragèdies, amb la tragèdia reiterada d’aquest país i de l’equip de futbol que
el representa) i, en segon lloc, el famós "entorn" (la premsa amiga
i els personatges sinistres que busquen notorietat i poder). Parlem de la
premsa amiga: fa dies que s’entretenen amb el possible recanvi d’Etoo,
publiquen en portada tota mena de "cromos" de possibles fitxatges i
col.loquen el màxim golejador de la lliga (seguint la pauta marcada per la
premsa de Madrid) en l’ull de no sé quin huracà (converses amb el Milan,
"declaracions", el que sigui). Això poc abans d’un derbi i quan la
competició entra en la fase decisiva. Publicar fotos de "cromos"
només és normal quan un equip no funciona, i promoure "huracans" i
"polèmiques", és ideal per a desestabilitzar-lo. Sí això és possible
des dels mitjans en el terreny esportiu, imagineu-vos el que es pot fer en
l’àmbit polític! Ara que ja s’ha consumat el primer desastre en forma de
derrota a casa amb l’altre Real, avui, que hi ha tantes rues de Carnaval amb
cares llargues pel país, vull donar les gràcies a tots: a la premsa amiga
i a TV3, que permet seguir en directe, com un malson (no m’ho podia creure!),
els gols, les piruetes i l’eufòria del Madrid en comptes dels partits del
Barça. La premsa amiga publica en titulars "CAYERON EN LA TRAMPA".
Al damunt, se’n
fumen. Però quina és la “trampa”? Creure’ns el que ens diuen els espanyols i
els seus agents, la quinta columna política, mediàtica, “intel.lectual”. Creure’ns
que som “insolidaris”, “nacionalistes”, “intolerants”. Creure’ns que Espanya és
una democràcia (a les eleccions no s’hi poden presentar els abertzales però sí
totes les Falanges autèntiques i falses). Creure’ns que Emilio Botín, amb el botín que ha fet, no pot tornar els seus
diners als inversors (se’ls deu guardar per a pagar el Cristiano Ronaldo al
Madrid). Creure’ns que no podem guanyar una lliga, que no podem ser independents.
Creure’ns que no tenim dret als mateixos drets que els altres, a guanyar i a
perdre, a cometre errors, a caure i a tornar-nos a aixecar. Bona sort,
Guardiola. Ànims,
jugadors!

Tweet

Després
d’anar a buscar el pa per a les truites de dijous gras dels meus
fills passo pel quiosc i, a la premsa esportiva barcelonina, m’hi
trobo uns grans titulars que col.loquen el davanter golejador del
Barça Samuel Etoo "en l’ull de l’huracà" per
unes filtracions d’uns suposats contactes amb el Milan. Tot això
a les portes d’un derbi i quan el Madrid ha fet la "proesa"
de posar-se a deu punts. I jo em pregunto: un huracà ara, que
s’acosta la primavera i, si el Barça fa bé la feina,
recollirà més d’un títol com fruita madura? A
qui interessa ara un huracà? Si tota aquesta tempesta en un
got d’aigua l’ha provocada, un cop més, la premsa de Madrid,
que vol desestabilitzar Etoo i, per tant el Barça, per què
segons quins diaris d’aquí li segueixen el joc? En què
quedem, són barcelonistes o no, volen el millor per al Barça
o no? Segur que respondran: és que tenim el deure d’informar.
Però hi ha maneres i maneres i, al capdavall, els mitjans i
els interessos que defensen saben molt bé quines informacions
prioritzen i a quines donen un tractament irrellevant, si no és
que les obvien del tot. Suposo que el que passa és que s’ha
d’aprofitar qualsevol cosa per a atacar Laporta, ni que sigui
perjudicant l’equip. Però espero que Guardiola sabrà
mantenir els jugadors al marge de totes aquestes maniobres i que al
públic no se li acudirà xiular Etoo. Com ell mateix
diu, "és un treballador", i molt sovint el perd una
sinceritat que després molts aprofiten per a crear mala maror
i sembrar zitzània.

Tweet

Diu que la UPyD de la Rosa Díez (Unión de Payasos y Demagogos) pujarà com l’escuma a les properes eleccions espanyoles, i això comportarà més asfíxia i menys espai vital per als no castellans, la qual cosa ens acostarà més a la independència i deixarà sense feina, en un futur més o menys immediat, els pallassos i els demagos, perquè si no hi ha catalans ni bascos, s’han quedat sense programa electoral (és clar que últimament es veu que també promouen el bilingüismo a Galícia, on es manifesten amb pancartes que diuen que el gallec només serveix per a parlar amb les vaques).

I, per cert, fa angúnia però també fa goig veure com els socialistes han tornat a engegar el ventilador. La quantitat de merda que estan aixecant.

I encara una altra cosa: no us fa pena, ràbia i fàstic veure uns avis del Baix Cinca que no s’aguanten els pets signant no saben ni què perquè vinguin uns "empresaris", muntin una orgia d’especulació als Monegres -EN PLENA CRISI, QUAN SE SUPOSA QUE NO SABREM NI DE QUÈ VIURE!- i converteixin el desert en un altre paradís de la màfia, la prostitució, la droga i el blanqueig de diners? Ens hem de quedar calladets mentre ens vénen, A AQUESTES HORES!, un altre cop amb el romanço de la "creació de llocs de treball" i del "progrés"?

Tweet

    Hi
ha una metàfora que no és meva, perquè se’n parla a les catacumbes nacionals,
que és la del “tap” que s’hauria de fer saltar perquè Catalunya flueixi, si pot ser sense violència
revolucionària, sinó amb la naturalitat amb què salta el tap d’una ampolla de
xampany per fer possible que te’n puguis beure el contingut. Si no sabeu de què
va, amb molt de gust us n’informaré, i aprofitaré de passada per a parlar
d’altres metàfores nostrades. Una metàfora de la qual sí que s’ha parlat a
bastament fora dels cercles esotèrics (perquè l’ha posada en circulació un
caparró del Partit Únic que ho governa quasi tot ara mateix a Catalunya -per
raons “estratègiques” d’un partit que s’anomena independentista-) és la de la
“crosta”.

     La crosta, perquè ens entenguem,
som nosaltres, els qui encara ens entestem a saber QUÈ SOM. Una crosta ja sabeu
que és el record d’una ferida. Hi ha moltes ferides, a la nostra història, què
hi farem. Una ferida particularment profunda i sagnant ho va ser el franquisme,
que ha deixat moltes crostes: fosses comunes, papers i llibres requisats amb
tasques repressives que no tornen a casa, altres papers que se’n van
MASSIVAMENT ara mateix de València per fer-ne microfilms o perdre’ls
discretament en algun racó desconegut de l’Espanya profunda, com va fer Martín
Villa amb molts documents comprometedors del règim, milers de morts, desapareguts,
exiliats, l’eliminació de tota la intel.lectualitat d’un país i un “gran salt
enrere” d’uns cinquanta anys, els efectes del qual encara patim. La crosta,
però, no és tan sols l’herència del franquisme, perquè va més enllà:  les ruïnes del Born també són crosta (una
crosta impressionant, el testimoni de la destrucció del cor de la capital de
Catalunya com a venjança per part d’un rei tarat que va fundar l’Espanya que coneixem:
unitària, rapinyaire i ruïnosa).  La
crosta és també allò a què és refereixen els espanyols quan, amb l’excusa de
manifestar-se contra ETA, bramen “a por
ellos”, i allò a què ens referim nosaltres quan, en manifestar-nos a
l’estimada València, diem “ANEM JUNTS” (mireu si canvia la cosa!).

     Una segona metàfora és la gangrena
i, si no m’equivoco, la devem a Toni Strubell, que l’aplica a la naturalesa
essencialment franquista de l’Estat en què malvivim entre un policia “bo” (el
PSOE) i un policia “dolent” (el PP). És impossible entendre el funcionament
d’aquest Estat sense tenir en compte aquesta metàfora. Per això tant un partit
com l’altre es posen d’acord a il.legalitzar reiteradament partits que
representen un percentatge important del poble basc o insisteixen a tirar terra
damunt del franquisme i fer tots els possibles perquè s’oblidi (els uns, perquè
en són els hereus directes i els altres, perquè ja els va bé l’herència
genocida del franquisme), i també per
això es poden produir episodis esperpèntics com l’espoli massiu i semiclandestí
de documentació repressiva al País Valencià per part del ministeri de Carme
Chacón (ex-“Catalunya optimista”, actualment “REPITAN CONMIGO: ARRIBA ESPAÑA”) amb la col.laboració de la desídia
habitual de la caverna valenciana del PP que, això sí, no ha deixat de fer una
mica de folklore en forma d’escarafalls hipòcrites (per cert, com pot ser que a
València votin una alcadessa com la monstruosa Rita Barberà, que és una
veritable bruixa de conte -s’assembla al pop de La sireneta del Walt Disney-, és que no veuen que no se’n pot
esperar res de bo, amb aquella veu horripilant que té?).

     I la tercera metàfora és el tap.
Aquesta és més delicada de tractar, perquè en formen part moltes persones que,
en un moment determinat de la nostra història, potser van fer una tasca
admirable, però que ara haurien de deixar passar les generacions actuals, que
tenen les idees molt més clares, no estan tan condicionats com ells per la gangrena
franquista i els prejudicis i pors del catalanisme convencional i, sobretot, ja
fa massa temps que estan perdent la paciència. El tap, suposo que veieu
per on vaig, és com l’acumulació de branques, pedres, fulles mortes i altres
noses que de vegades es forma als rius i que s’ha d’apartar perquè l’aigua
torni a córrer i, en el nostre cas, es compon no solament de les patums més o
menys admirables en el passat i més o menys momificades en el present que detenen
encara plataformes de poder i mouen fils i s’hi aferren i no volen deixar-los,
sinó també una patuleia de personatges grisos que ocupen (i copen) bona part
dels llocs i llogarrets de l’escalafó institucional indígena. Fa falta un
relleu, aire fresc, lucidesa intel.lectual i acció conseqüent, deixar enrere
les idees estereotipades i tenir prou valentia, intel.ligència i entusiasme per
a situar el nostre cas com a nació oprimida EN LA PERSPECTIVA CORRECTA, tant
des d’un punt de vista diacrònic (quina és la nostra història i quines
característiques comparteix amb altres casos similars) com sincrònic (QUINES
OPORTUNITATS SE’NS PRESENTEN ARA MATEIX, tenint en compte el context mundial), i per a
adonar-nos que nosaltres també podem dir: “SÍ, PODEM”. 

Tweet

  Vaig sentir per la ràdio que la Generalitat
dóna suport a la candidatura olímpica de Madrid i que, a més, ofereix no sé si
Barcelona o tota la reserva índia per a ser subseu olímpica. Fixeu-vos si vivim
en un règim democràtic que la noia de les notícies, interpel.lada pel conductor
del programa, no va voler donar la seva opinió sobre el tema (que no sé si serà
"polèmic" perquè no té a veure directament amb Catalunya). La noia va
dir "jo només llegeixo les notícies". Potser tenia por que a Espanya
li fessin boicot? Pobra Barcelona, de l’olimpisme asèptic a les patates braves
per acabar fent subolimpisme d’entrepà de calamars! Aquests sucursalistes de
subseu de partit espanyol (els mariatxis d’altres partits que els acompanyen ja
s’ho trobaran) sembla que no tenen cap horitzó més gloriós que ser per sempre
més subseu sense grup parlamentari ni dret a discrepància i participar de la
grandesa de la metròpoli. Jo no els voto, ni a ells, ni als mariatxis. Per
tant, penso que puc dir-los clarament: si voleu agenollar-vos i fer reverències
fins a terra davant de Madrid, vosaltres mateixos, però NO EN EL MEU NOM. 

Tweet